Ahir vaig quedar amb la meva classe i dic “meva” perquè sempre serà la meva classe, la meva escola i sobretot seran els meus amics. Vam visitar el cole, vam seure a les nostres taules, vam visitar el menjador (me’l conec molt bé), vam anar al pati pensant que era molt més gran. Semblàvem uns avis recordant els jocs del pati que ara estan prohibidíssims (tobogán, xurro media manga mangotero). L’Anna i la Montse, mestres de l’Escola Vedruna de Ripoll, ens van ensenyar l’escola racó per racó.
Foto de família
Classe de 8è d’EGB. Al meu costat la Irene. Ara entenc perquè ens complementàvem tan bé. Jo era de lletres i la Irene era de ciències i calculava molt ràpid.
Anna i Irene quan érem nerds. Crec que hem millorat una mica…
Llavors vam entrar a la classe de 6è de primària i la Mercè i en Josep Maria ens van deixar una sorpresa. A part de l’escrit preciós de la Mercè, reia observant com la Mireia cridava a la pissarra i es feia fotos, l’Albert Casalprim dibuixava (a part de ser el més guapo, l’Albert sempre va ser el que dibuixava millor), la Núria Tàpia va deixar un escrit amb la seva cal·ligrafia perfecte. I jo pensava: hem canviat tant?
Ens va caure la llagrimeta amb l’escrit que ens va deixar la Mercè
Cal·ligrafia de la Núria Tàpia. Estaries al pol nord i sabries que la lletra és d’ella.
Tere, Marta i Mireia… les que sempre estaven castigades. La Marta era la més tímida.
I després vam anar al Testamata i vam fer uns riures amb la Irene que busca nòvio a la Mireia (que diferents que són les dues i com reien plegades). La Montse Serra no es va menjar cap plàtan, però va seure al costat de les seves amigues inseperables: la Maria Josep, molt estilitzada i guapa, i l’Eva Sala. No recordava com era d’amable l’Eva. I a l’altra banda el clan canalla de l’Albert, la Marta Martí (guapíssima i espaviladíssima), la Míriam que ja no és la més alta de la classe i ja ho va deixar clar quan vam fer la foto de família. Però crec que el que s’ho va passar millor va ser el Ramon Comellas que es va posar el millor que tenia a l’armari (Ramon semblava que anessis a recollir els Oscars).
En Ramon Comellas va somniar amb nosaltres i amb el telèfon del Testamata.
I a l’altra banda la Pierina que ara és morena però continua tenint uns ulls blaus preciosos, la Teresa i la mini Teresa i la Montse Montero que s’ho va passar pipa. Adéu amics fins una altra. No m’estranya que quan sortís de casa li digués a la meva mare: Me’n vaig al cole, la mar de contenta.
Ens veiem aviat!!! Fins a la propera
I com m’agraden aquests regals inesperats que em fan els fotògrafs i com disfruto acompanyant-los a les sessions!
