La meva adolescència en una caixa

Quan tenia uns 12 anys no hi havia ni internet ni facebook ni tan sols tenia ordinador. Les tardes d’hivern a vegades eren una mica avorrides, així que m’havia de buscar alguna activitat. Vaig fer-me del club Zipi Zape i vaig posar un anunci en un apartat de correspondència: Me llamo Anna y tengo 12 años. Me gustaría conocer a chicos y chicas de España. De cop i no sé com, vaig començar a rebre un allau de cartes de tot arreu i també de la meva colla d’estiu de Sant Antoni de Calonge.

Quant al disseny de les cartes ja us ho podeu imaginar: folis de colors de la Pepa Paper, segells girats, adhesius, tinta invisible… Fins i tot em vaig inventar cartes amb paper de WC que l’havies de desenrotllar. Recordo especialment una noia d’Alaior que em va explicar que m’escrivia des de l’hospital… Vaja una mena de Polseres Vermelles , però amb relació espistolar que va durar molt de temps.

Vaig rebre tantes cartes que el meu pare va dissenyar aquesta caixa i me la va fer fer per un fuster, després m’hi va posar les lletres de l’abecedari amb Dymo perquè les anés arxivant. Un material adolescent inclassificable!

Helpeditors RESPON

Helpeditors Respon és un espai obert, un fòrum col·laboratiu de preguntes i respostes sobre temes d'edició i xarxes socials amb l'objectiu d'ajudar-nos entre nosaltres. Segur que alguna vegada has volgut fer una pregunta a un editor i no sabies a on fer-ho. Consulta'm!

Help Editors Respon

*Please complete all fields correctly

Blog Comments

Jo amb una guiri de Gales, fan del smash hits i del Jason Donovan

Jo també m’escrivia, i molt, amb una cosina des de primer d’EGB!!! I amb la cosina d’uns cosins, tota l’adolescència.
No tinc una caixa tan maca però guardo totes les cartes!

Jo encara les guardo totes! quins temps… i la il·lusió que feia obrir la bústia i trobar-te’n una!!
XX

Annaaaaaa, jo tinc una memòria de mosquit… No sé si me l’he fos amb els pas dels anys, o ja vaig nèixer així, però el cas és que no recordava que haguessis posat un anunci enlloc! Però… en quant has mencionat el tema de les cartes amb rotllos de paper WC… d’això MAI NINGU SE’N PODRIA OBLIDAR!!! Eren brutaaaals aquestes cartes. Estic convençuda que els meus pares o el meu germà també les recordarien si els ho expliquès. Teniem un vici brutal d’escriure’ns , explicar-nos coses i esperar a veure quina carta més original encara rebiem com a resposta de l’altre.
Una iniciativa genial que et va marcar un abans.. i un desprès.
Jo les tinc totes guardades en una caixa de cartró, amb els meus diaris de la infància.
Quina infáncia!!! Petonissims!

Ai, Anna, ja tens tota la raó que les cartes escrites durant l’adolescència, i més si hi ha continuitat, són tota una fita a la vida. Jo encara conservo una amiga amb qui em vaig començar a escriure als 8 anys. I religiosament encara ara, 42 anys després, ens escrivim una carta al mes. Peti qui peti.

Related Blogs